Qué és la realitat augmentada?

Realidat augmentada

Com passa amb les pel·lícules i els discos, hi ha tecnologies que envelleixen pitjor que d’altres. Un dels exemples més clars és la realitat virtual, que ens va prometre móns paralels en els anys 80: molts recordareu l’impacte de les escenes de “El tallador de gespa” (The lawnmower man, 1992), a on la inteligència d’un deficient mental es multiplicava gràcies a l’ús de móns virtuals (i molt de neó). Avui en dia, quasi bé 30 anys després, ningú vol saber res de caminar pel carrer amb un casc aparatós i uns guants plens de cables connectats al pit. Després de l’ímpetu inicial, va quedar clar que crear un món virtual desde zero, que fos creïble i funcional, requeria d’un cost (i un nivell tecnològic) que no teníem als 80 i encara no tenim ara. La realitat virtual, tot i que possible algún dia, encara haurà d’esperar.

Però i si provem un terme mig? És a dir, establir un pont entre la realitat física i la realitat virtual. A aquest procès se l’anomena realitat augmentada, que és una visió directa o indirecta del món real en el qual s’han integrat elements virtuals generats per ordinador, creant una realitat mixta. Aquest concepte, que sembla confòs, de fet ens és més familiar del que ens sembla. Per exemple, quan veiem un partit de futbol per la televisió i, després d’una falta d’un jugador, apareix un cartell que ens indica el nom del jugador i les faltes que ha comès, això és realitat augmentada, perque superposa gràfics informatius virtuals, generats per ordinador, sobre una imatge real. O seguint el mateix exemple dels esports televisats, en els llençaments olímpics de javelina o disc podem veure una línia imaginària que senyala a partir de quina distància l’atleta farà rècord del món. D’aquesta manera, podem veure i entendre millor la pura realitat.

Aquests exemples són molt simples, ja que la realitat augmentada, en el fons, pretén arribar més lluny. Un altre exemple més obscur però igualment vàlid és el de les mítiques pel·lícules Robocop i Terminator, on ambdos personatges tenen una visió mixta de la realitat: a les imatges reals se’ls hi inclou informació addicional sobre el que estan veient: si una persona està armada o no, si és perillosa, si s’anomena Sarah Connor o inclòs quin model de Harley Davidson robar.

Terminator

Evidentment que encara hi ha línies de investigació que pretenen equipar-nos amb cascos de visió, ulleres especials i un equip pesat i costòs. Però hi ha altres opcions més assequibles, que aprofiten elements que ja tenim a l’actualitat i que poden adaptar-se a les premises i usos de la realitat augmentada. Potser el cas més clar és el del iPhone o els nous telèfons amb Android de Google. Aquests nous ternimals mòbils són les primeres eines multifuncionals i suficientment potents com per poder programar sobre elles aplicacions robustes i aprofitar les seves grans pantalles i objectius de càmera. Són capaces de llegir el seu entorn, asimilar-l’ho, processar-l’ho i donar-nos algún tipus de informació sobre ell.

Dos exemples d’aquests tipus d’aplicacions (una per a iPhone, l’altra per Android, no fos que cas que algú se’ns enfadi) ens ajudaran a fer-nos una idea d’aquests sistemes de realitat augmentada. La primera és Acrossair, per iPhone, que s’encarrega de buscar l’estació de metro més propera, superposant símbols i indicacions a la imatge del carrer captada pel telèfon, que ens indiquen la distància i direcció d’aquestes. Un sistema increïblement intuïtiu per als torpes com jo, que ens perdem amb facilitat.

Per a Android tenim Layar, que es basa en els mateixos preceptes però amb un esperit més ampli. En la visió que tenim de la realitat, aquesta aplicació superposa informació visual que ens pot ser útil per a moure’ns per una ciutat: restaurants, hotels, informació sobre edificis… De fet, Layar és només una interfície que altres empreses poden usar per a publicitar els seus serveis: McDonalds pot mostrar els seus establiments, un ajuntament pot introduir informació sobre edificis històrics o esdeveniments importants a la localitat o una revista de tendències pot marcar els millors concerts i discoteques per passar la nit.

Tot i que en un futur segurament tindrem ulleres o lentilles que ens donaran aquest tipus de informació, de moments els terminals mòbils són l’eina a utilitzar. Desenvolupar aquestes eines és costòs, perque suposen una despesa forta en investigació en el camp de la visualització per ordinador, però els avenços en tecnologia mòvil ens subministren eines amb les quals abordar projectes innovadors. Hem d’estar atents a aquesta tecnologia. Diuen que és el futur.