Codis, mòbils i trens

Codis i trens

Quan un tren surt d’Espanya cap a qualsevol punt d’Europa, ha d’esperar uns minuts a la frontera amb França per fer el conegudíssim “canvi de vies”. A vegades, en el pitjor dels casos, inclòs ha de canviar de tren si la locomotora en la que anava no està preparada per a aquesta operació. Aquest fet es deu a que les vies espanyoles són més amples que les franceses. Més, de fet, que qualsevol altra via del món. Si la mida estàndar internacional és de 1435mm, l’espanyola es de 1668mm. Aquesta decisió marciana, presa a mitjans del segle XIX, ha portat nombrosos problemes de comunicació a la península, deixant-la més aïllada encara dels seus veïns durant molts anys. Ara, l’AVE s’està construint amb vies de tamany estàndar.

A Espanya som propensos a aquest tipus de decisions. El cas que ens ocupa és similar, encara que sembla que no és una decisió presa des de l’estupidesa o la ignorància, sino degut a unes ansies absurdes de diners, en contra del que sembla dictar el sentit comú. Parlem dels famosos codis BIDI que intenta implantar Telefónica i que sembla que han acordat usar també Orange y Vodafone, en una mostra admirable d’adaptació al mitjà nacional.

Els codis BIDI són codis de barra bidimensionals. Qué són els codis de barres bidimensionals? Codis gràfics, que contenen informació, com els codis de barres de tota la vida però amb la diferència que usen dues dimensions per emmagatzemar informació enlloc d’una, com s’ha fet sempre. Això multiplica la quantitat de dades que s’hi poden guardar.

Els més coneguts són els codis QR (“Quick Response”), creats per la companyia Denso-Wave, que s’han extès per tot Japó, EEUU i bona part d’Europa, en part gràcies a una de les seves principals característiques: es poden llegir desde un mòbil qualsevol. Això és degut a que el seu algoritme de creació és opensource, obert i gratuït per a tothom, de manera que programadors de tot el món han creat lectors i generadors gratuïts de codis QR. Aquí resideix bona part del seu èxit: tothom els pots llegir, tothom els pot fer i tothom pot iniciar projectes amb ells i crear aplicacions, sempre sense cap càrrec.

Quina informació pot contenir un codi QR? Bàsicament text, però això inclou direccions web, dades personals, coordenades de Google Maps, direccions de correu electrònic i molt més. Fa poc han començat a poder-se emmagatzemar petites imatges i sons. Sobretot als EEUU i a Japó la febre QR ha fet que sigui una eina habitual per a dissenyadors, publicistes i gent emprenedora en general. Les seves aplicacions, il·limitades: etiquetes per a productes, cartells, menus de restaurant, cartes, targetes de visita, etiquetes de roba, tatuatges i inclòs làpides. La seva gratuïtat motiva aquestes iniciatives. Inclòs Google treballa intensament amb aquesta tecnologia.

Quan poc a poc els QR es començaven a popularitzar a Espanya, oh horror, Movistar va treure’s de la màniga un forma propi, anomenat BIDI (chapeau al de marketing). Qué són els BIDI? Són codis de barres bidimensionals basats en el format EZCode de ScanBuy, però personalitzat, de manera que només Movistar pot crear-los i només Movistar pot crear aplicacions per a llegir-los. Aneu veient per on van les coses? Espereu, n’hi ha més…

Llegir BIDIs no és gratuït. El lector si, ve instalat per defecte a la majoria dels mòbils o es pot aconseguir gràcies a un missatge. Però per a llegir-los fa falta tenir el lector i connexió a Internet. Perque connexió a Internet? Perque de fet l’algoritme del codi BIDI és una birria, ja que no conté la informació per si mateix. Per això és tan petit. Només conté un número. Quan el lector llegeix el codi, es connecta a Internet (amb la subsegüent despesa de diners), i el que fa el servidor on es connecta és fer una relació entre el número llegit i la informació a obtenir en una base de dades. Llavors envia la informació al terminal sol·licitant. En definitiva, llegir BIDIs costa diners.

Qui pot generar codis BIDI? Ningú, només Movistar. Qui vulgui crear un codi BIDI amb qualsevol propòsit haurà de pagar a Movistar. A més, quan deixi de pagar, el codi deixarà de funcionar, perque s’anularà l’entrada a la base de dades. Serà un codi buit.

Així que ens trobem en la disjuntiva de que en el nostre país es popularitzin dos tipus de codi bidimensionals: els QR, que són gratuïts, oberts a tot el món, flexibles i amb projecció internacional, o els BIDI, que només els usaríem a Espanya i que costen diners en totes les seves vessants. Com és habitual, cuando dos formats d’enfronten, un acaba caient, com el Beta davant del VHS o el HD-DVD davant del Blu-Ray. En el cas que ens ocupa crec que tenim l’obligació d’aturar-nos i donar suport als codis QR. No és una qüestió de gustos, sino de que, per una vegada, no ens prenguin el pél.